Tres llàgrimes

Les il·lustracions de Noemí Villamuza acostumen a desprendre aquell tipus de força que, inevitablement, arrossega el lector cap al seu univers líric i ple de complicitats. L’àlbum que ens ocupa no és aliè a aquest efecte, de manera que és fàcil que la mirada es dirigeixi inicialment als dibuixos, n’espremi l’emoció i busqui després el text per seguir explorant un significat ja intuït. És així com ens apropem a aquesta història, que aborda el tema de la pèrdua i del dol.

La mort de l’àvia del petit protagonista el sumeix en un estat de tristesa que, com és obvi, el fa plorar. Es tracta, però, d’un plor contingut, tot just de tres llàgrimes, ja que precisament l’àvia li havia explicat que amb llàgrimes als ulls només es veuen les coses lletges. A partir d’aquest moment, el petit es proposa de cercar les coses boniques que l’envolten, talment com una missió, però el problema és que no sap on trobar-les. Finalment, pren consciència que el que està buscant, de fet, ja ho té: l’àvia, que ja no pot veure, serà sempre al seu costat a través del record.

Alcántara, amb una sensibilitat gens lacrimògena, presenta aquest procés a través de petites vivències que permeten que el protagonista copsi la presència de l’àvia sentint-ne l’olor o posant en pràctica els seus consells a l’hora de llegir o de jugar. Per un altre costat, la representació d’aquestes anècdotes mostra la bona sintonia text-imatge, amb escenes en absolut ofegades i construïdes sobre fons neutre. Així mateix, els expressius personatges estan acompanyats dels objectes justos i necessaris per reforçar l’abast del missatge: un vell raspall damunt de la calaixera de l’àvia, una planta i la lluna que adopten la silueta del seu rostre, una manta que embolcalla el nen com si fos una abraçada… En definitiva, una economia de mitjans que també comparteix el text, concís i efectiu. Es podria dir que, amb pocs instruments, les dues autories aconsegueixen fer bona música.