Un abric vermell

Sí senyor! Això és una narració amb tots els ets i uts per captivar els joves lectors i lectores.

Són entranyables les protagonistes, és a dir, les Antonietes (besàvia, àvia, mare i neta) de l’Agulla d’Or, dedicades des de fa anys a cosir, sargir, apedaçar, escurçar, eixamplar i donar un parell de puntades a qualsevol peça de roba que els habitants de Tossa de Mar es resisteixin a llençar. Això provoca que l’Antonieta xica (que és qui fa de narradora) no pugui estrenar mai res, amb tantes cosidores a casa.

És audaç el fil narratiu —parlant de modistes, això del fil narratiu havia de sortir en aquesta crítica!— i sòlida l’estructura del relat, que, tot i seguir el patró preestablert —tornem-hi!— de plantejament, nus, desenvolupament i desenllaç, resulta innovador, poc vist i atractiu.

Pel que fa a les coordenades narratives d’espai i temps, l’espai és molt concret i autòcton, ni més ni menys que la població de Tossa de Mar, tant si és temporada alta com baixa. I la clau de volta de tot plegat rau en el factor temps, que focalitza quatre moments culminants de la vida de les quatre Antonietes gràcies a un abric vermell que l’una ha heretat de l’altra i que és el que dona nom, màgia i intriga a aquesta novel·la tan llegidora com recomanable, que confirma el fet que Alba Dalmau és una de les autores més sòlides de la LIJ catalana actual.

Només trobem una petitíssima objecció en aquest llibre: les il·lustracions bicolors, tot i ser molt correctes, no acaben de concordar amb el registre tonal del relat, tan irònic i dinàmic, i resulten massa estàtiques i càndides. Però això no deixa de ser una opinió personal que no té voluntat d’ofendre ningú.

NarrativaHumorMisteri i terrorLlibres que experimenten amb el ritme i l’estructuraLlibres que experimenten amb el marc narratiu (temps i espai)