Unes veus a l’altra part del mur

Sometimes I see dead people… («De vegades veig morts…»), confessa angoixat Harry Joel Osment a un preocupat Bruce Willis a The Sixth Sense. Alguna cosa similar va dir en el seu moment la Paula, la protagonista d’aquesta història amb fantasmes, que meritòriament va obtenir el premi Enric Valor de literatura juvenil en la seva última edició. Assistim al viatge de l’adolescent, després de la mort del pare, cap a Barcelona, on l’espera una àvia que no coneix. També allà, lluny del mas apartat on es va criar, al sud del País Valencià, els fantasmes perseguiran la noia. El requeriment dels esperits, però, té més a veure amb una petició d’ajuda que no pas amb cap amenaça. Això connecta amb sèries com The Ghost Whisperer, traduïda aquí amb el nom d’Entre fantasmes. Algú va dir que no és als morts a qui cal témer.

La novel·la, esplèndida, ben ritmada i que va de menys a més, viatja al passat quan el lector, previsiblement i incòmodament collat a la seva butaca, comença a formular-se preguntes. I les respostes, mèrit indubtable de Belda, són desconcertants, en la mesura que no encaixen amb les expectatives, i  a més generen noves preguntes. Tot plegat quadra amb mestratge dins del tercer acte d’aquesta història. És precisament el desenllaç el que deixa sense alè el ja prou castigat lector. No el desvelarem pas aquí, com tampoc no ho farem amb la pel·lícula que hem citat més amunt. Si no l’heu vista, ja tardeu. Si l’heu vista, tant se val, perquè no té res a veure amb Unes veus a l’altra part del mur. Però el regust que deixa dins l’ànim és comparable.