Viatge a Andròmeda

L’Andròmeda és una adolescent silenciosa i asocial que estudia en un institut de Tahore Falls, un petit poble situat a Nevada. Quan un desconegut l’ataca i la intenta violar, és salvada per l’Hèctor, un company de classe patològicament tímid i solitari que rep diverses punyalades. Amb aquest «incident» com a teló de fons, la història se situa cinc anys més tard, quan l’Hèctor, enfonsat pels fracassos universitaris i els atacs d’angoixa que l’assalten sovint, torna a Tahore Falls per treure’s la vida. Aquest cop, serà l’Andròmeda qui el salvi d’ell mateix. A partir d’aquí, neix una relació asimètrica entre tots dos (d’amistat per part d’ella i d’enamorament per part d’ell), que servirà a l’Hèctor per trobar les eines que necessita per enfrontar-se a les seves pors i inseguretats i retrobar la il·lusió per viure.

I és que d’això Francesc Miralles (Barcelona, 1968) en sap un munt, ja que és un autor consagrat en escriure llibres de desenvolupament personal (que s’han traduït a més de setanta idiomes) i novel·les juvenils com Johanna i el doctor Franki, la bilogia Retrum o Oblivion. Un cel rere l’altre. En aquest cas continua endinsant-se en les relacions entre personatges neurodivergents que necessiten curar-se emocionalment, un tema recurrent a les seves obres. Malgrat tot, durant tota la lectura un té la sensació que l’evolució de l’Hèctor és desproporcionada, ja que les angoixes i les crisis que pateix no acaben d’encaixar amb els actes que fa. Són massa forçades, com si l’autor necessités que el protagonista visqués un infern per poder-lo salvar després.

L’obra està narrada en tercera persona, amb referències culturals que comparteixen els protagonistes (música, lectures, pel·lícules) i amb un estil que ja és característic de l’autor, amb frases breus, paràgrafs curts i un llenguatge directe que confereixen dinamisme i intensitat a la narració i que la converteixen en una bona lectura.

Narrativa