Viatge al país de Piok

Ingredients: un protagonista de setze anys que es diu Hèctor, amb la cara plena de grans i unes ulleres de cul de got; uns pares que, segons ell, se’n despreocupen; dos companys d’institut amb qui fer colla; unes companyes de classe burletes que n’abusen; un avi afectuós; un gos; una premsa sensacionalista; uns serveis secrets de poc nivell; un blog que li serveix a l’Hèctor de refugi on descriure l’utòpic país de Piok, tan diferent d’allò quotidià que critica; un face que tot ho esbomba; una noia conscienciada que es fa dir Greta Friday; un lèxic actualitzat idoni per crear complicitat amb el públic juvenil («pagafantes», «semidepre», «friqui»…); un bon esment dels mems, fakes i gifs que omplen la xarxa; i un polsim de castellanades aquí i allà («pues», «jefes»…).

Preparació: Intercalar fragments del blog de l’Hèctor (que, com que és el més estudiós de la classe, apareixen en un català correctíssim) amb fragments que descriguin els esdeveniments de l’entorn del noi, de tal manera que aquests formin una espiral delirant d’absurds que contrasti amb els seus posts. Al capdavall, posar un final, si no feliç, almenys esperançador. Mantenir un bon ritme in crescendo i servir calent, amb il·lustracions amables que contextualitzin els escenaris.

Cíclicament es publica en català una novel·la juvenil on l’autor (per ordre alfabètic i segons el nostre record: Companys, Lienas, Lluch, Sotorra, etc.) exhibeix els seus dots d’observador de l’argot i els hàbits adolescents per amistançar-se amb els lectors. Abans en deien «realisme crític», a aquestes altures ja en podríem dir simplement «costumisme». Potser això donaria peu a iniciar un treball de recerca lingüística i literària sobre els usos de l’argot adolescent dins la narrativa catalana per a joves cada cinc o deu anys.

Poques d’aquestes novel·les juvenils han tingut la sort de ser reeditades. Aquesta és la més recent.

Dit en llatí: Nihil novum sub sole.