Vull la lluna

Explica Kim Amate que va començar a mirar el 1974. Des de llavors ha mirat moltes coses, tantes, que sol pensar que algun dia el renyaran per tafaner. Amb tot, va ser a les escoles de disseny i il·lustració per les quals va passar on li van ensenyar a mirar millor, i això, continua dient, és d’agrair, perquè ara, amb l’excusa d’haver-se de documentar per il·lustrar un llibre o per escriure una història, pot continuar fent-ho i sense haver de dissimular.

A causa d’aquest gust per l’observació, als seus dibuixos solem trobar detalls i missatges amagats que enriqueixen l’experiència lectora. Aquest és, per tant, l’objectiu de Vull la lluna, un àlbum il·lustrat sense mots que es llegeix, certament, mirant. Així, i amb l’excusa d’una avorrida princesa egípcia que vol la lluna perquè és rodona, Amate desenvolupa una història divertida i de personatges expressius amb què s’aprenen, alhora i sense adonar-se’n, les formes geomètriques.

L’ingent esforç de l’amic cocodril de la protagonista per mostrar-li altres objectes del seu voltant amb les formes més diverses (quadrades, rectangulars, etc.) per dissuadir-la del seu desig capritxós contagiarà el petit lector, que s’engrescarà i participarà en aquest anhel amb final feliç i simpàtic. Un conte de cartró i mesures reduïdes, amb unes il·lustracions exòtiques, de paisatges llunyans i colors plans i cridaners i un relat visual fàcilment interpretable que s’acobla a la perfecció a les exigències dels infants a qui, en essència, s’ha pensat desafiar.