Dunes. Diari d’un altre estiu

Hi ha una dita castellana que qüestiona la validesa de les segones parts i que, com la majoria de dites, existeix per ser qüestionada. Dunes (Diari d’un altre estiu) recupera i complica els personatges (juntament amb les seves contradiccions) i l’entorn de la celebradíssima Duna (vegeu-ne crítica). Aquesta segona part respon a la curiositat que sovint sentim d’esbrinar què li passa a l’heroi quan, pretesament, tot ha tornat a lloc. Dunes, per definició, és encara més que Duna. Òbviament. Dos anys en l’evolució de la protagonista i d’en Max, a qui ella estima tant «que el cor li fa crec», és tant com parlar d’una era. Ni la Duna és qui havia estat, ni en Max tampoc, ni de bon tros. Els «m’agrades però», que menen als «t’estimo però», són producte del desconcert de reconèixer-se al mirall i també en la mirada dels altres. El dol de la nena-que-ja-no-ho-és es clou, amb la connivència del pare, allà on sigui. La mare consolida la seva relació, i la família reconstituïda assistirà al fet insòlit que la Duna tasti per fi les creps del padrastre. L’avi descobrirà al nou estiu un amor de tardor. Tot plegat, manifestacions de la mateixa pulsió vital: estimar i que t’estimin. La matèria primera és una veu en primera persona creïble, sense pèls a la llengua, que descobreix el món a mesura que el qüestiona (o a l’inrevés), coherent i que deixa anar, sense estridències, desenes de frases per assaborir: «Per més que ens estimem, no tenim prou històries d’amor per compensar tot un bosc arrasat».