El gat Roc vol berenar

Aquesta és la segona entrega d’«El Gat Roc», una col·lecció pensada per als que comencen a llegir en lletra majúscula. El gat Roc és mag, cosa que deduïm per la il·lustració de la portada i per la de les guardes, i també perquè hem consultat el primer volum de la sèrie: El gat Roc fa màgia. Aquesta faceta, clau en el personatge i en el desenvolupament de la història, es podia haver inclòs en el seu nom o de forma més clara a la contracoberta, ja que d’altra manera obliga l’autor a fer un inici forçat per explicar-ho:

«Soc el gat Roc i m’agrada fer màgia.

Però ara tinc gana…»

El gat Roc és un protagonista que actua sol, tot i que, també per les guardes, dedueixo que hi ha un conill que fa de secundari, i que en aquesta ocasió apareix cap al desenllaç de la història. En Roc s’adreça al lector com si fos un únic actor dalt de l’escenari, pensant en veu alta, dialogant amb ell mateix i comentant cada acció que porta a terme. En aquest cas, cerca els ingredients per preparar-se el berenar, però a mesura que els posa sobre la taula i en va a buscar de nous li van desapareixent, cosa que provoca que el lector faci les seves càbales i interpretacions, com faria davant allò que observa en un teatre de titelles. La màgia permet a l’autor treure’s del barret, mai millor dit, desenllaços inesperats.

La il·lustració de Núria Coll, el format, la composició, el personatge són clars i ideals per als primers lectors a qui s’adrecen. Al meu parer, però, li falta alguna volta més per casar amb més precisió els diferents elements i personatges i per arrodonir el producte literari, adreçat a uns receptors que comencen a caminar com a lectors.