El millor dels 22

Dividit entre l’afició pel futbol, inoculada per un pare apassionat, i l’entusiasme per la música, esperonat pel seu professor d’anglès i la seva mare, el David Badia pateix de valent, en especial a mesura que s’aproxima una data clau que l’obliga a triar entre seguir practicant una activitat o l’altra. Així és: el mateix dia en què se celebra el partit més important de la temporada, s’ha convocat el càsting per a un programa televisiu que pot suposar la seva entrada per la porta gran en el món de la música.

Un apunt: el protagonista pateix diversos canvis de nom. Primer, per l’ús del diminutiu familiar Davi; després, per la dislèxia, que el duu a canviar el seu nom per Vadid, i més tard, per diverses casualitats, que el porten a ser Buddy. Tot plegat per tornar als orígens, a l’afectuós Davi. Amb tantes caramboles no és d’estranyar que el noi tingui problemes d’identitat…

D’això tracta el llibre, de la recerca d’un mateix, de l’esforç per desfer-se dels llasts que els pares acumulen a l’esquena dels fills per allò de l’assignatura pendent, d’aprendre a escollir sabent que cada tria és una renúncia i, sobretot, de prendre consciència del fet que la família i els amics són allà, fent costat. De tot plegat, l’autor se’n surt airós: usa un valencià planer, un estil àgil, aplica les analepsis amb encert i, en la trama, flirteja amb noms mítics del rock&roll, del futbol i del cine, passeja el lector per la ciutat de València i, fins i tot, afegeix una petita dosi fantàstica amb la presència d’una àvia mig bruixa. Tot i això, en cap moment el to és pedant, ni sembla que la informació s’introdueixi amb calçador, sinó tot el contrari: el text flueix amb naturalitat, el registre és adient i el joc constant de dobles sentits també fa diana, com ho demostra el títol.