La clau

El Ferran és el millor serraller del reialme. Un dia, tres soldats entren al seu taller: ha d’anar a veure el rei, que té fama d’autoritari, perquè necessita una clau que obri la gàbia d’or on està tancat el cor de la princesa. Si no la troba, serà reclòs per sempre a les masmorres del palau.

De format generós, coberta vistosa –que no hi falti la reserva daurada–, pàgines brillants amb força cos i certa textura, i fins i tot una clau per obrir les gàbies que amaguen els nostres cors, sembla que aquest àlbum estigui pensat i elaborat perquè entri pels ulls. Però això tan sols és l’embolcall. La clau, que ha begut d’algunes narracions de tradició oral, és un conte que es construeix amb elements que possiblement hem vist abans: un escenari amb aires orientals, un monarca intransigent, una princesa que busca l’amor, un menestral que té una comesa… Aquí el repte hauria estat saber-hi donar la volta i sorprendre els lectors d’alguna manera. Segurament, no hi ajuda que la proposta artística segueixi els passos de l’escola de Lacombe o Dautremer –i amb això no vull desmerèixer la feina feta per la il·lustradora, d’una destresa indiscutible. Però tampoc no resulta gaire original, almenys des del meu punt de vista, el desenvolupament del relat –que d’altra banda té un final incert–, ja que segueix els clixés de més d’una història d’amor. En definitiva, es tracta d’una obra adotzenada, amb una intencionalitat comercial força clara.