La gran enciclopèdia de les àvies

Amb títol i estructura de llibre de coneixements, La gran enciclopèdia de les àvies intenta respondre amb humor les preguntes que es plantegen els xiquets sobre les dones grans, com, per exemple, per què els agrada tant caminar, per què tenen arrugues, per què es fan pentinats estranys o quants anys tenen. Així, després d’aquesta obertura interrogativa, l’obra dedica cada pàgina a tractar aspectes com els tipus d’àvies –joves, de ciutat, rurals, aventureres…–, l’edat que poden tenir, els sobrenoms, la percepció del temps, la saviesa, l’estat d’ànim, etc., i cada cas és exemplificat amb una breu explicació –de vegades, en forma de rodolí– i una representació plàstica sovint esbojarrada –en correlació amb els textos– on predominen el groc, el roig, el blau i el negre, colors forts i saturats; són figures nítides, destacades del fons pel contorn negre i en les quals l’expressivitat recau sobretot en uns ulls rodons i gegantins, hereus dels inicis com a dibuixant de còmic d’Éric Veillé (Laval, França, 1976) i que recorden, d’alguna manera, l’estètica d’autors com Marjane Satrapi o Riad Sattouf.

La gran enciclopèdia de les àvies combina la mirada infantil sobre les dones grans –«Iaia, al cel hi haurà patates fregides?»– amb aproximacions tendres i poètiques i d’altres més surrealistes i hiperbòliques, com les coses que aquestes dones són capaces de fer amb punt de calça: «escalfacues per a gats fredolics», «perruques per a ninots de neu» o «pijames que els piquen fins i tot a les cabres». Un llibre que ret un homenatge divertit a les àvies i en el qual l’única cosa que es troba a faltar és alguna al·lusió a una persona gran i dependent de veritat.