La iaia embolica la troca

La hipèrbole sol funcionar bé en els llibres per a xiquets, de fet, és un recurs típic d’una part de la literatura popular: un ogre com una muntanya o un nen de la talla d’un cigró; està vinculada al llenguatge infantil, ja que sovint els nens, quan narren, s’allunyen deliberadament de la realitat dilatant els trets i els fenòmens que han observat. És precisament sobre aquesta figura retòrica tan fèrtil que es construeix La iaia embolica la troca —bon títol—: en quedar-se vídua, Rosalia —trencant l’apatia en què l’ha sumida la mort del marit— reprèn la mitja per fer una rebeca a la nova neta i, tot seguit, teixeix «bufandes per a tota la família, i mantes, i camins de taula…»; després, se li acudís folrar l’exterior de casa seua i, amb l’ajuda dels veïns, també tot el poble i el del costat i l’altre «fins que va arribar el dia que el món sencer va quedar cobert per la funda que havia començat la iaia Rosalia». És una llàstima que aquesta exageració flagrant es perceba poc en les il·lustracions: potser l’excés de colors pertot mitigue l’impacte que hauria d’haver causat la imatge d’un edifici de llana —o d’un arbre o d’una roca o d’un senyal de trànsit…—; tal volta, l’excessiva fidelitat al text llastra la part gràfica que, tot i seguir una seqüència lògica allunyant-se del personatge i tornant-hi, resulta monòtona —deu pàgines representen, amb variacions lleus, la façana del mateix habitatge.

La iaia embolica la troca transmet la desolació per la mort de la persona estimada; la metàfora de la vida com un fil —que es trenca, que s’embolica…—, amb referents emblemàtics en l’àlbum il·lustrat com Moi, j’attends… de Davide Cali i Serge Bloch, és represa en detalls visuals —un poc toscos— en les pàgines de l’esquerra en què hi ha la part escrita, text que, en ocasions, explica massa. Una bona història en què no acaba d’encaixar amb precisió l’engranatge lingüístic i plàstic.