L’any de la rata

Vicent Sanhermelando és psicòleg de formació i coneix bé els joves per la seva tasca com a professor i orientador. Tot aquest bagatge és present a la seva extensa i premiada obra com a autor de literatura infantil i juvenil.  A l’inici de L’any de la rata, un dels protagonistes, en César, ens explica que fa onze anys va perdre l’amistat de la Maria, la seva companya de feina en un bar. A partir d’aquí, la narració en tercera persona n’explica els motius. Poc després de seguir un noi per Instagram, la Maria descobreix que és un perfil fals i que darrere s’hi amaga l’Andreu, un noi força més gran que ella, amb qui, malgrat tot, va quedant en persona.  A poc a poc ell es guanya la seva confiança i ella se n’acaba enamorant. Tant les amigues com els pares l’adverteixen que està canviant i que ell fa el que vol amb ella, però la Maria trenca amb tot per mantenir una relació que la va destruint. Només el César manté el contacte amb la noia, però fins i tot la seva amistat acaba trontollant.

La novel·la tracta amb molt d’encert el tema del masclisme, els rols de poder i les relacions tòxiques de parella. Amb un nivell remarcable d’aprofundiment psicològic, n’explica les fases i com la protagonista percep el que li està passant des d’una perspectiva absolutament diferent de la de la gent que l’envolta i l’estima. El fet que com a lectors sapiguem des del primer moment les intencions de l’Andreu no li resta valor a la narració, sinó que ens permet copsar amb més claredat el procés de seducció i manipulació que utilitza. En algun passatge, per contra, el narrador acompanya innecessàriament el lector en l’explicació del que està passant. Al final de la història entenem que la motivació del maltractador és la dominació absoluta de la seva presa. El més colpidor és saber que, quan l’aconsegueix, se’n cansa i busca una nova víctima. Per tot plegat, ens trobem davant d’una lectura necessària per a tots els joves, no només les noies.

A tots aquests valors, cal afegir-hi el mestratge tècnic de l’autor i la riquesa lèxica del valencià que utilitza, que no és un impediment per a la lectura sinó, al contrari, un estímul més. Trobant-nos, doncs, davant d’una obra tan recomanable, ens molesten encara més les errades tipogràfiques en els moments en què fragments narratius apareixen com a diàlegs, aspecte que l’editorial hauria de polir.

NarrativaRealisme