Supermegaextraescolars

Aquests dos llibres de les Antibarbis retraten les quimeres diàries de tres escolars, la Marta, la Nao i l’Eli, que s’autobategen amb aquest adjectiu desqualificatiu amb què es volen afirmar com a nenes (noies?) espavilades i gens fifis. La qüestió és, però, si aquests personatges, que se’ns mostren encara lluny d’una adolescència tòpica (representats per l’Helena), no se’ls situa precisament en el tòpic de les situacions pròpies de les novel·les anomenades d’adolescents. Davant actituds pròpies i gracioses d’infants innocents (en les situacions escolars o en les reaccions davant nous contextos), llegim també reflexions pròpies d’un narrador adult excessivament intervencionista en aquest discurs infantil i actituds més contestatàries (el recurrent «vés a la merda» del primer llibre); tot plegat fa que certes incoherències que llegim en el vaivé d’accions i converses de les Antibarbis traspuïn també en el pla lingüístic, i que aquests llibres encetin un tipus de text de l’autora que s’allunya d’un perfectament càndid i dolçament pervers Sóc molt Maria.