Zuk. Unes vacances de bruixa ; Zuk. una bruixa a l’escola

Zuk (Zouk en l’original. D’algú va ser la idea…) és un còmic híbrid que agrupa històries aparegudes a la revista francesa Les belles histoires (aquí Cucafera), on el personatge va debutar fa quasi vint anys. Que ningú pensi que es tracta d’una pràctica estranya, perquè és i ha estat més que habitual dintre del món del còmic. I Kómikids està aprofitant l’èxit de la seva majoria de personatges.

En aquests dos primers volums trobem sis històries lligades per un tema determinat. Cal dir que no segueixen l’ordre de publicació a França, on Unes vacances de bruixa és el quart volum aparegut, i Una bruixa a l’escola, el tercer.

Els personatges fantàstics són fruit de l’acceptació de la literatura i l’audiovisual amb tocs gòtics i de terror per part del públic infantil. Ràpidament trobem paral·lelismes amb Edward Gorey o, per afinitat amb aquest, amb els dibuixos de Tim Burton a La trista mort del Noi Ostra o amb la fascinant obra de Sfar amb personatges com el Petit Vampir.

Tots dos llibres, amb Serge Bloch al text i Hubesch a la part gràfica, són fantàstics. Recullen la bona tradició d’històries que interpel·len els infants i parlen del seu dia a dia. Aquí podem conèixer les peripècies de la petita bruixeta Zuk, de qui Bloch digué que era una contrapartida femenina al seu personatge SamSam. Zuk té caràcter, com afirma el subtítol en l’original francès, i també té escala de grisos, és una nena tal com raja. En aquest aspecte ens recorda l’entranyable Olivia de Falconer o el mateix Nicolas de Goscinny i Sempé, amb qui també comparteix estil gràfic. I és que Hubesch ho fa tot orgànic amb el seu traç viu i una gamma de colors més que encertada.

Gens moralitzant, la Zuk és trapella, creativa, crítica, egoista, decidida, divertida i els pares l’han de treure sovint dels seus embolics. Què no faríem si tinguéssim els seus poders?

Si voleu passar una molt bona estona, no ho dubteu. L’edició repeteix l’encert de llibres que, per materials, ve de gust llegir i manipular. Esperem que vagin perdent els detalls de purpurina de les portades així com els passatemps del final, deguts a la procedència d’una revista, que ens transporten a l’amarga idea que els llibres han de «servir» per a alguna cosa. Ja m’enteneu.