Números

Probablement reivindicar els clàssics s’haja convertit en un tòpic que solen repetir —sense intenció que ningú els faça cas— alguns devots d’escriptors com Dickens, Kipling o Stevenson. Amb freqüència, qui se’ls escolta sol rebre aquesta recomanació sense excessiva convicció, com una lletania, sense plantejar-se del tot què siga exactament un clàssic i per què, de tant en tant, algú en parla amb absoluta fascinació, quan sovint són textos que retraten èpoques passades amb cosmovisions del món allunyades del present i amb una tonalitat i una cadència diferents de l’agitació i del brogit actuals.

Sainte-Beuve deia que un autor clàssic és aquell que ha enriquit l’esperit humà, ha descobert alguna veritat moral no equívoca, ha reprès una passió eterna en un cor en què tot semblava conegut i explorat; ha parlat a tothom en un estil propi que resulta ser el de tothom, en un estil nou sense neologismes, fàcilment contemporani a totes les èpoques. Borges matisa que un clàssic no necessàriament ha de posseir uns mèrits o altres, sinó que és un llibre que generacions de persones, motivades per diverses raons, lligen amb fervor previ i amb una misteriosa lleialtat. Hans-Georg Gadamer precisa que un clàssic és allò que s’ha destacat per damunt dels efímers gustos dels temps canviants.

Aprofitant que enguany es compleixen els cent setanta-cinc anys del naixement de Robert Louis Stevenson, dediquem el dossier als clàssics de l’aventura —i als contemporanis que tal volta esdevindran clàssics— perquè, rere el rum-rum dels que advoquen per cancel·lar obres per motius tan espuris i anacrònics com que potser contenen ideologia imperialista, sexista o racista —les idees polítiques, allò més superficial d’un escriptor, adverteix Borges—, existeix una multitud de lectors que reconeixen la grandesa d’El Casalot, de Kim o de L’illa del tresor.

Com recorda Italo Calvino, els clàssics no es lligen per deure o per respecte, sinó solament per amor i, per tant, llegir-los no serveix per a res. Però tot seguit, l’italià recorda unes paraules de Cioran sobre Sòcrates: mentre li preparaven la cicuta, el filòsof aprenia una ària per a flauta. «De què li servirà?», li preguntaren, i ell respongué: «Per saber-la abans de morir».

Arantxa Bea

Directora de Faristol