Números

La revista Faristol arriba al número cinquanta i la millor manera de celebrar-ho és proposar-nos continuar fins afegir un altre zero i un altre i un altre a la
dreta d’aquest cinquanta. Qui ha dit que els zeros no sumen?

FER-NE
CINQUANTA

Això era i no era un zero (i mai millor inici per al que us volem explicar, perquè un zero és, justament, una cosa que és i no és).

El
nostre zero havia nascut l’any 1982, fill d’una llarga nissaga de bones voluntats per banda de mare i del Consell Català del Llibre per a Infants per banda de pare. Però aquell petit zero de no res, tenia, tanmateix, moltes ganes de créixer. Així que va ser al món ja va declarar que volia ser «una revista viva i capaç d’aportar al món de la literatura infantil i juvenil catalana, i a tots els professionals que s’hi dediquen, noves perspectives, reflexions inèdites i eines de treball». Val a dir que, per aconseguir aquest objectiu, s’hi va esforçar molt. La tenacitat i l’experiència li van demostrar que un zero es pot fondre com una bombolla de sabó si no va acompanyat d’unitats ben objectives i palpables. Així doncs, va preferir fer mutis per deixar pas a l’u incipient, al dos ben acompanyat, al màgic número tres… fins que quan l’u va ser de retorn li va dir:
–Vinga, petit zero de no res, segueix-me!

I
ja em teniu el petit zero convertit en un deu. Ui, si n’estava, de cofoi!
L’encanta agafar-se de la mà dreta de les unitats, i les xifres estan ben contentes amb la seva companyia. A elles també els agrada convertir-se en un número rodó.

Rodola
que rodolaràs, avui, just per Nadal, al petit zero li toca anar de bracet amb el cinc. Això el converteix en un cinquanta. I cinquanta és una de les xifres més cèlebres que existeixen.

No
podem fer sinó celebrar-ho durant tot el 2005. A la festa hi assistiran Hans Christian Andersen, Jules Verne, Alonso Quijano, el barceloní Any Internacional del Llibre i la Lectura, una fira de Bolonya dedicada a Espanya, un Congrés de l’OEPLI a València i qui sap quantes coses i efemèrides més.

Però el petit zero continua sent molt humil. Sap que ara hi és i ara no, que és fràgil com una bombolla de sabó i, per tant, no aspira a altra cosa sinó que, rere el cinc que li dóna la mà, compareguin altre cop l’u, el dos, el tres… I potser, algun dia que preveu força llunyà i diferent del d’ara, un altre petit zero de no res vindrà a fer-li companyia. En tot cas, també sap que, matemàticament, ara es troba just a mig camí de poder donar la mà a un petit germanet tan zero com ell. Això l’omple d’esperança i l’enardeix.

A
nosaltres també.

(I
aquest nosaltres vol dir tota la gent de bona voluntat que ens han precedit
en la publicació de Faristol i tota la que vindrà després.)